L'esquerra espanyola, el rei i la constitució

La constitució espanyola aprovada per les corts l'any 1978 blindava un (entre d'altres) dels valors fonamentals del règim franquista: la unidad de la nación española. Així doncs, l'article 2 del títol preliminar de la constitució diu: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.
Tots els partits espanyols i institucionals del moment (des del PCE fins la UCD) van assumir des del moment en que donaven el seu vist-i-blau a la constitució que haurien de defensar la unitat d'Espanya interpretant que la defensa de la unitat d'Espanya era la defensa de la "democràcia". Alguns partits extra-parlamentaris de l'esquerra espanyola van denunciar la constitució com una perpetuació del règim franquista perquè entre d'altres coses no permetia el dret a l'autodeterminació de les nacions de l'estat espanyol.
En el context actual, el poble català majoritàriament ha donat el seu vot a partits que defensen portar a terme un referèndum d'autodeterminació de la CAC, des de vies de negociació amb l'estat o des d'altres vies a/il.legals.
Els diversos comunicats dels partits de l'esquerra espanyola (institucional o no) mostren que davant la realitat d'una possible celebració d'un referèndum, no han cregut mai en la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per part d'una nació de l'estat espanyol. Els comunicats d'aquests partits (PCE, PCPE, PCOE, PCE(ml) etc) exposen diferents motius per rebutjar la celebració d'aquest referèndum, però casi totes van lligades a que aquest procés està encapçalat per la burgesia, que la nació catalana no és una nació colonitzada i que l'estat català que es vol construir no representa cap avenç per a la classe obrera. És cert que aquest projecte l'ha abanderat la burgesia catalana, però és igualment cert que la burgesia catalana s'ha fet seu el reclam d'una gran part de les classes populars, així com que una gran part de la burgesia catalana ha mostrat la seva disconformitat al projecte d'autodeterminació tot i estar donant (i finançant) suport al president Mas. També és cert que no es plantegen avenços per a la classe obrera en el futur estat català que es vol construir perquè lògicament qui té la força majoritària son partits de la burgesia i la petita burgesia (CIU i ERC). Per tan, coincidirem en què aquest procés ni l'encapçala la classe obrera ni lògicament té beneficis a priori per a la classe obrera. Ara bé, no és un avenç democràtic? Que les nacions puguin autodeterminar-se (sense que obeeixi a interessos imperialistes) no representa fracturar el statu quo de la constitució franquista? No es defensa la república espanyola quan aquesta també pot estar encapçalada per la burgesia (o per la Falange, que també és republicana) perquè és un avenç democràtic? O bé l'esquerra espanyola si es fa un referèndum per escollir entre monarquia o república diran que estan en contra del referèndum perquè l'encapçala la burgesia espanyola?
Sembla ser que desgraciadament quan es parla d'autodeterminació, les esquerres espanyoles miren cap un altre costat (normalment cap a altres parts del món com el Sàhara) per no veure que al seu propi estat durant segles s'ha utilitzat la negació, la imposició i les armes per callar i ofegar les nacions.
El rei, en l'entrevista concedida a la televisió fa pocs dies, parlava de la defensa de la unitat d'espanya, unitat que ell com a cap de l'estat ha de fer complir. El ministre de l'interior parlava davant els caps de l'exèrcit (que encara utilitzen la mateixa estètica que durant el franquisme) apel.lant a no respondre davant absurdes provocacions, el partit feixista UPyD demanava que es dissolgués l'autonomia de Catalunya, el ministre d'educació d'espanyolitzar els nens catalans i....podria seguir fins no acabar mai.
En conclusió, és trist sentir aquesta solitud de qui hauria de solidaritzar-se apel.lant al dret a l'autodeterminació de les nacions com deia Lenin, i encara és més trist que el rei, la constitució, l'exèrcit, els partits de la dreta espanyola i els de l'esquerra coincideixin en un mateix sentit: la unidad de la nación española, sí senyors de "l'esquerra", el que importen són els fets, no les paraules, i amb fets esteu més aprop de la UCE que de les classes populars catalanes.

Perquè votaré la CUP?

La CUP es presenta per primer cop a les eleccions autonòmiques del principat de Catalunya. Després de treballar en l'àmbit municipalista durant molts anys, obtenint 100 regidors i regidores, ara fa un pas endavant per entrar al parlament.
La CUP diu que serà l'altaveu de les classes populars al parlament, i es presenta amb un programa democràtic-popular de transició cap al socialisme. Com a projecte d'unitat popular no té un programa revolucionari (que tampoc podria aplicar amb gran magnitud dins els paràmetres de la democràcia burgesa) de cara a les institucions, però al formar part de l'esquerra independentista es pot dir que té un peu dins les institucions i un peu al carrer amb les lluites populars. És aquesta combinació el que el fa un projecte atractiu i arrelat a les classes populars, i és aquesta combinació la que fa que si la CUP s'integrés al sistema perdria gran part del suport popular que pugi tenir actualment.
Com a projecte d'unitat popular integra diverses tendències ideològiques (des de socialdemòcrates fins a comunistes o llibertaris) així com persones que pertanyen a la classe obrera o la petita burgesia.
Per tan, el programa de la CUP de cara a les institucions, ha de ser un programa democràtic (d'avenç en drets socials, d'aprofundiment en la transparència de la democràcia burgesa etc) popular (que estigui al costat dels interessos de les classes populars, que sigui l'altaveu d'aquestes i que porti les demandes dels moviments socials) i de transició al socialisme (defensant la nacionalització de la banca i els sectors estratègics, defensant la sobirania energètica i alimentària, defensant els interessos de la classe treballadora, lluitant contra el patriarcat, limitant el sector privat a la petita burgesia i enfortint el cooperativisme com a pas previ al model socialista productiu).
En aquest sentit com a comunista, donaré el meu vot a la CUP com a projecte democràtic-popular de transició al socialisme, però seguiré lluitant des del carrer per la revolució socialista, perquè és l'únic camí possible per acabar amb l'explotació de l'ésser humà i construir un estat que treballi per satisfer les necessitats del ésser humà i no dels interessos privats i perquè és l'únic camí per abolir la propietat privada que és la que genera les desigualtats i l'explotació.

EL 25-N VOTA CUP-ALTERNATIVA D'ESQUERRES

Algú s'enrecorda de Líbia?

Fa mesos que la OTAN, els EEUU (aquests d'amagat) i l'exèrcit de Qatar i Arabia Saudí van intervenir militarment a Líbia, primer donant armes a milícies islamistes i persones contràries al estat libi encapçalat per Gadaffi, i més tard intervenint directament amb les seves tropes enderrocant l'antic estat libi per construir en principi un estat democràtic.
Durant els primers dies del setge, centenars de persones de les tribus líbies i especialment de la Warfalla i els Tuaregs (les majoritàries) van ser massacrades amb una neteja ètnica que volia acabar amb aquelles tribus que defensaven el coronel Gadaffi. Amb aquesta neteja es va atacar totes aquelles persones "negres" a les que es considerava defensores de Gadaffi per formar part de les tribus Tuaregs que van lluitar contra la invasió de l'OTAN. La població negre va denunciar que el CNT/OTAN els estava assassinant sense més justificació que ser Tuaregs.
Més tard el coronel Gadaffi va ser assassinat a cops de pal i culata per milicians del CNT després de ser interceptat per un comboi francès, sense cap judici previ.
Un cop es deia que el CNT/OTAN tenia el país controlat, els mitjans de comunicació van deixar de parlar de Líbia, com si el conflicte hagués acabat.
La realitat és que la resistència verda (defensors de Gadaffi) segueixen estàn presents formant milícies de resistència, i han conquerit Bani Wallid i part de Sirte i Garyan. Aquestes poblacions han estat rodejades per el CNT/OTAN, llançant centenars de gasos químics, deixant la població sense aigua potable, bombardejada amb avions i tancs de guerra i amb un balanç de milers de morts.
Els mitjans de comunicació occidentals però, no parlen de cap massacre, ni de violació de drets humans, de fet ja no parlen de Líbia.
És evident que als mitjans de comunicació occidentals, a la OTAN, els EEUU i els xeics saudís i qatarís no els i importava el poble libi, no van anar a Líbia a gastar-se diners en bales per salvar cap població.  

Perqué van anar-hi doncs?
En primer lloc Líbia era una avantguarda del progrés al continent africà. Tot i que sense males relacions amb occident, anava de la mà amb els països anti-imperialistes, el poble libi era el que tenia un PIB més alt per habitant de tot el continent africà, l'estat invertia molts diners en el sistema públic d'educació i sanitat, era el país africà on les dones tenien més drets i s'estava creant una obra hidàulica que bombejant aigua per terra crearia desenes de rius artificials que servirien per abastir d'aigua tota la població i crear milers d'hectàrees agrícoles, el que sabia considerat mundialment com una de les meravelles del món. Una de les raons era que una Líbia anti-imperialista, no podia ser l'avantguarda del progrès africà.
Un altre raó, com sempre, és econòmica, en primer lloc pels pous de petroli que té Líbia, i que serviràn als països occidentals per explotar-los, així com gas i aigua fòssil del desset de Nubia (12000 km3).
Dins de les raons econòmiques tenim també la de destruir-construir. Els britànics es van gastar 500 mil.lions de dòlars en l'invasió de Líbia, amb sis mesos d'inversió d'empreses britàniques, aquestes n'han guanyat 300 mil.lions de dòlars. Ja se sap, tot el que s'ha destruit s'ha de construir.
Una última raó és geoestratègica. Líbia era un aliat d'Iràn, un país pròxim a Europa que calia controlar i per tan era necessari instal.lar un règim aliat d'EEUU i la OTAN.

On són els defensors dels drets humans?
La població de les ciutats que estàn sent rodejades per les tropes del CNT/OTAN han fet vàries crides a l'ONU perqué no permeti la massacre de la població. Ni la ONU ha respòs ni els mitjans de comunicació occidentals n'han parlat. Ara toca parlar de Síria fins que la OTAN tingui una guerra més en la que fer inversió econòmica.
El més preocupant és veure aquells que suposadament són d'esquerres però es situen sempre al costat de l'imperialisme. Així doncs jo em pregunto:
On són els progres d'ICV que van defensar la intervenció militar de l'OTAN? On són les organitzacions trotskistes que clamaven per salvar el poble Libi i van recolzar l'intervenció imperialista?
Aquesta "esquerra" fa anys que col.labora amb l'imperialisme, tan la socialdemòcracia com els trotskisme així ho han fet històricament.
Jo tampoc sóc Gadaffista (tot i que hagi aportat molt al poble Libi) ja que considero que era corrupte i dictatorial, però sóc conscient que el pitjor que li pot passar al poble es que vinguin l'OTAN, els EEUU, els islamistes i els saudís a "rescatar-te".

Pere Aragonès (ERC) i el social-xovinisme

Avui fullejant el portal vilaweb, he trobat un article d'en Pere Aragonès (diputat d'ERC) en que defensava el marc territorial dels Països Catalans, article que he trobat interessant d'analitzar i comentar.
Alguns dels arguments que utilitza el diputat d'ERC en la defensa de la territorialitat de la nació catalana són els següents:

- Per introduir la defensa de la realitat nacional dels Països Catalans, aquests són alguns dels exemples que utilitza el diputat d'ERC:  "Perquè tant sentim que se’ns mor alguna cosa quan es crema l’Empordà com quan es crema la Calderona o Menorca; o percebem com a propis els desnonaments que es porten a terme al nostre país, sigui a Burjassot, a Terrassa o a Palma; i ens avergonyeix igualment la corrupció de les nostres institucions, tant és que sigui a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a Palma Arena o al Palau de la Música. I sobretot, perquè apreciem el potencial de la nostra gent de tot el territori i els sentim nostres, i hem compartit amb ells projectes i il·lusions, de Tuïr a Mutxamel, de Calaceit a Manacor."

En primer lloc, amb aquests exemples és evident que la paraula internacionalisme no representa res per aquest diputat, ja que resulta que si es crema un bosc, hi ha un desnonament o un cas de corrupció als Països Catalans ens l'hem de sentir propi, però en canvi si aquests tres factors es produeixen a Andalusia, a Grècia o l'estat francès suposo que ens ho hem de mirar de lluny com sinó anés amb nosaltres. Doncs bé, jo com a internacionalista em sento com a pròpia qualsevol injustícia social o qualsevol destrucció del territori, sigui als Països Catalans o a qualsevol altre part del món.
A part de l'internacionalisme, aquest exemple és molt poc ètic i moral de cara a la defensa del medi ambient, doncs sembla ser que la crema de milers d'hectàrees de boscos a Grècia al senyor diputat li van afectar menys que la crema de la meitat de bosc del País Valencià, doncs bé, un bosc és un bosc a Grècia, al País Valencià o a la Xina popular.
El més greu de tot això és utilitzar aquests exemples i fer-los servir com arguments polítics per explicar i defensar el marc territorial dels Països Catalans. Segons els arguments polítics d'en Pere Aragonès, sembla ser que jo hauria de defensar una unitat dels Països Catalans amb Grècia perquè resulta que la crema de boscos als dos llocs em va afectar amb la mateixa ràbia i indignació, o bé hauria de defensar l'unitat de l'estat espanyol perque m'indigna de la mateixa manera veure un desnonament a l'Hospitalet, a Castelló o a Vallecas, i per acabar hauria de defensar l'adhesió dels Països Catalans a Islàndia perquè m'afecten per igual els casos de corrupció.

- Un altre argument interessant de comentar és aquest: "La República Catalana ha de comptar amb els ciutadans dels Països Catalans en la configuració constitucional dels seus elements fonamentals, entre els quals es destaca, pel caràcter inherent a la consideració d’estat, la nacionalitat. I d’això, en tenim molts exemples a tot arreu del món, que sentirem més a prop encara quan hi hagi la possibilitat que alguns catalans residents al Principat vulguin mantenir, amb la nacionalitat catalana, també l’espanyola. Igualment, els ciutadans que lliurement vulguin (aquí no volem imposar res a ningú, ja ho fa Espanya i França) podrien tenir la ciutadania de la República Catalana."

En la construcció nacional dels Països Catalans, és important segons diu, que un cop el principat sigui un estat permeti als ciutadans de les Illes, del País Valencià, de la Franja o de la Catalunya nord, que puguin obtenir la nacionalitat catalana, igual que al principat permetrem que tots aquells que rebutgin el nou estat puguin seguir tenint la nacionalitat espanyola.
Bé, sembla ser que els ciutadans de la part de la nació catalana que segueixi sota l'estat espanyol, tot i que patiran una repressió cap als seus trets nacionals més dura que l'actual, sempre podran tenir el DNI català igual que qui té el carnet del súper 3.
I no només això, sinó que l'Albert Rivera podrà seguir ensenyant el seu DNI espanyol per dir: "Ves lo que pone en mi DNI?", o la Rosa Díez podrà seguir posant la pancarta del DNI espanyol amb la frase: "lo que nos une".

-Finalment en Pere Aragonès diu el següent:  "I mentre no hi hagi una majoria social i democràtica a cadascun dels territoris que faci possible aquesta República dels Països Catalans compartida, tenim a l’abast un ventall de possibilitats d’articular la nació. De la mateixa manera que estats i organismes estatals o substatals dels Estats Units, Colòmbia, Xile, Finlàndia, França, el Marroc, el Canadà, el Senegal, Moçambic, Bolívia, Alemanya, el Brasil, Israel, Itàlia, Andorra, Argentina, Kenya, Mèxic, Itàlia, Grècia, el Regne Unit o Dinamarca, per dir-ne uns quants, han establert convenis de col·laboració, aquests darrers quatre anys, amb la Generalitat de Catalunya per defensar interessos comuns, què no hauria de fer la República Catalana amb els governs i institucions de la resta de Països Catalans?"

Resulta que li surt la vena internacionalista quan no toca. Perquè la territorialitat sigui una realitat, cal construcció nacional, i la construcció nacional no es tracta de que en Carod (perdó, aquest no que ja no i és) obri ambaixades a València o Mallorca com ho feia a altres llocs del món, es tracta de tenir present en primer lloc, que la nació catalana són els Països Catalans, i per això cal conscienciació especialment al principat, on la majoria dels independentistes no ho tenen clar. I l'article del diputat d'ERC començava dient  "Mentre l’independentisme no tenia possibilitats de ser un projecte que cap dels territoris del nostre país pogués acomplir en un temps pròxim, la qüestió del tractament de les realitats diverses dels Països Catalans un cop engegat un procés d’aquestes característiques no havia merescut --més enllà de discussions de caràcter teòric-- cap mena de debat ni de reflexió en profunditat"
Doncs sap què? com diuen en castellà: "A buenas horas mangas verdes."

-En resum, l'anàlisi d'en Pere Aragonès és clarament social-xovinista, què vol dir això? Doncs bé, els social-xovinistes són els salva-pàtries que des d'un suposat rerefons social, posen per davant de tot la pàtria, fins i tot si cal recolzar l'imperialisme practicat pel seu propi estat (com feien els social-xovinistes durant la primera guerra mundial), fins i tot si cal trepitjar la classe treballadora per aliar-se amb la burgesia nacional, en resum i com deia un alt càrrec d'ERC: "si hem de triar entre el país i l'esquerra, no dubtarem en triar el país"

Eleccions Galícia i Comunitat autònoma vasca

Eleccions a Galícia:

En primer lloc, cal tenir en compte quan parlem de les eleccions gallegues, que parlem d'una nació on no existeixen els mínims paràmetres de democràcia burgesa, ja que parlem d'una nació on el caciquisme segueix estan molt present, i per tan les eleccions són directament un frau ja que una part de la població és directament obligada a votar un partit polític, partit que sempre és el que millor serveix els interessos dels cacics locals, el PP.
Aquest factor és important alhora d'entendre les eleccions a Galícia i el triomf aclaparant en la pràctica totalitat de les eleccions gallegues des de la transició espanyola.
Partit Popular: Tot i això, si que es cert, que el Partit Popular té un suport molt gran a Galícia passi el que passi i fins i tot després del Prestige, la corrupció o la gestió de la crisi actual. Però tot i que el PP parli d'un triomf rotund, és cert que en aquestes eleccions ha perdut 100.000 vots tot i haver augmentat els escons, possiblement la victòria del PP es deu a la caiguda en picat del PSOE a Galícia i tot l'estat espanyol.
ANOVA-EU: Cal destacar la irrupció de la nova coalició de IU i l'escissió del BNG encapçalada per Beiras i anomenada "la syriza gallega", sens dubte ha recollit una gran part dels vots del BNG i d'una part dels moviments socials gallecs. Possiblement les formules "a la syriza" aniran brotant per tot Europa i aconseguiran en alguns llocs arribar a ser segona o primera força, fins el dia que aquest projecte de la socialdemocràcia revolucionària s'ensorri, de la mateixa manera que actualment la socialdemocràcia liberal s'ha ensorrat a tot Europa.
Bloc nacionalista gallec: El BNG, després d'anys jugant a ser l'anti-PP des del galleguisme i intentant arribar a una aliança amb el PSOE, ha quedat absorbit pel "joc de la política institucional" perdent la confiança de l'esquerra socialdemòcrata independentista i d'una part dels moviments socials.
PSOE: La socialdemocràcia liberal, tal com ho he repetit molts cops en aquest bloc, s'enfonsa a tot Europa ja que s'ha quedat sense projecte. D'aquí no gaires anys, veure'm a l'estat espanyol com passa ara mateix a Grècia, que la socialdemocràcia liberal (PSOE) deixarà de ser la segona força política de l'estat.

Eleccions al País basc:

PNV: El PNV segueix sent la força més votada en totes les eleccions basques des de la transició, i res ha pogut treure-li la primera força. El PNV només ha deixat de governar al País Basc durant el cop d'estat dels unionistes de la passada legislatura.
Segurament el PNV buscarà aliances diferents governant en minoria i sense desgastar-se amb coalicions de govern. En matèria econòmica amb els conservadors i en altres matèries buscant pactes puntuals.
El que és segur, és que el PNV no té cap intenció de seguir ara per ara els passos de CIU en clau auto-determinista, doncs la burgesia vasca ja té el concert econòmic que reclama la burgesia catalana.

EH Bildu: Des del meu punt de vista, els resultats de les eleccions per EH Bildu tenen un regust amarg.
Aquesta formació encapçalada per l'esquerra abertzale i altres formacions polítiques (Aralar, EA i Alternatiba) havia intentat moderar el discurs i les formes; en primer lloc amb una candidata amb una estètica i discurs moderat, sense punys alçats, sense estrelles rojes i evitant parlar de socialisme o amnisties. EH Bildu havia fet una barreja entre un programa des de posicions revolucionàries i socialdemòcrates (degut a l'acumulació de forces però també per diferenciar-se de formes antigues), però de cara a la galeria amb un to extremadament moderat i intentant causar simpaties per poder arribar a amplis sectors de la població, i ja de pas treure's l'etiqueta i les formes de l'antiga Batasuna.
Res d'això li ha servit a EH Bildu per arribar a l'objectiu de passar per davant del PNV i convertir-se en la primera força. Tot i convertir-se en segona força, queda a 6 escons del PNV i amb un més que visible càstig a Guipúscoa i Donosti, on governa precisament Bildu. Cal resaltar que possiblement Bildu, i especialment l'esquerra abertzale està desorientada i no sap cap on camina, això té com a resultat que amb dos anys gestionant la diputació de Guipúscoa, la seva gran aposta hagi sigut "la recollida porta a porta", quelcom més de cara a la galeria que no pas una necessitat de la població. Possiblement és des de Guipúscoa on Bildu ha rebut el càstig més fort, i des d'on hauran de començar a replantejar-se amb quina finalitat van a les eleccions i per a fer què.
Caldrà seguir els passos de l'esquerra abertzale i veure si camina veritablement cap al socialisme, si vol ser la veu del carrer a les institucions, si segueix apostant per la lluita de classes, o si s'intenta convertir en un partit simpàtic i s'integra definitivament al sistema.

Els partits unionistes: Els partits unionistes (PSOE, PP i UPyD) han tret conjuntament un 30'1% dels vots, quedant així més que clar que l'antic govern (PP+PSOE) era un govern d'excepció i una dictadura unionista imposada a una part de la nació basca. Si l'estat espanyol fos democràtic, amb les eleccions d'ahir, hauria de començar a plantejar-se la solució al conflicte basc, però evidentment això no passarà, perquè l'estat espanyol encara segueix sent l'hereu del franquisme i té molt clar un dels pilars del franquisme: la unidad de españa ni se toca ni se negocia.

Esquerranisme: paràsit del comunisme

Utilitzant el llibre de Lenin "la malaltia infantil de l'esquerranisme en el comunisme" i relacionant els textos amb casos pràctics, intentaré fer un breu resum de què és l'esquerranisme i quines problemàtiques comporta dins el partit o moviment revolucionari.

Seguramente que hoy casi todo el mundo ve ya que los bolcheviques no se hubieran mantenido en el Poder, no dos años y medio, sino ni siquiera dos meses y medio, sin la disciplina severísima, verdaderamente férrea, dentro de nuestro Partido, sin el apoyo más completo y abnegado prestado a éste por toda la masa de la clase obrera, esto es, por todo lo que ella tiene de consciente, honrado, abnegado, influyente y capaz de conducir consigo o de atraerse a las capas atrasadas. 

És necessària l'existència del partit comunista com a avantguarda del proletariat i la revolució, però aquest partit ha de ser un partit de masses, més val ser pacient en la creació d'un partit comunista, que la creació d'un partit comunista allunyat i sense influència en les masses.
Els i les militants han de ser disciplinats, han de respectar els acords democràtics que aproba la majoria, sense disciplina i democràcia interna es cau en les divisions, fragmentacions, enfrontaments i finalment en actituts sectaries i oportunistes pròpies de la petita burgesia.


 la petita burgesia:


Otra cosa hay que decir de otro enemigo del bolchevismo en el seno del movimiento obrero. En el extranjero se sabe todavía de un modo muy insuficiente que el bolchevismo ha crecido, se ha ido formando y se ha templado en largos años de lucha contra ese revolucionarismo pequeñoburgués que se parece al anarquismo o que ha tomado algo de él y que se aparta en todo lo esencial de las condiciones y exigencias de una firme lucha de clases del proletariado.
Para los rnarxistas está plenamente establecido desde el punto de vista teórico que el pequeño propietario, el pequeño patrón que sufre bajo el capitalismo una presión continua y muy a menudo un empeoramiento increíblemente brusco y rápido de sus condiciones de existencia y la ruina, adquiere fácilmente una mentalidad ultrarrevolucionaria, pero que es incapaz de manifestar serenidad, espíritu de organización, disciplina, firmeza. El pequeñoburgués "enfurecido" por los horrores del capitalismo es un fenómeno social propio, como el anarquismo, de todos los países capitalistas. La inconstancia de estas veleidades revolucionarias, su esterilidad, su facilidad de cambiarse rápidamente en sumisión, en apatía, en imaginaciones fantásticas, hasta en un entusiasmo "furioso", por tal o cual tendencia burguesa "de moda", son universalmente conocidas.

Actualment, es pot veure un descontentament generalitzat, moltes més mobilitzacions al carrer i amb una confrontació amb el sistema més aguditzada; però es tradueix això en una agudització de la lluita de classes? en part sí, es més que evident, però també trobem molts sectors radicalitzats que participen en les mobilitzacions populars però no porten a terme la lluita de classes, perquè senzillament no creuen en la classe obrera com a subjecte de classe. Són aquests sectors els que engrossen les files de la petita burgesia radicalitzada, que ha estat esclafada per la burgesia i ha perdut aquells privilegis dels que gaudia. Una part de la petita burgesia passarà a engrossar les files del proletariat, però una altra part des de consignes i pràctiques ultrarevolucionàries (on fins i tot defensaràn l'utilització de la violència ni que aquesta sigui errònia i inservible) abandonarà la seva radicalitat si la burgesia torna a concedir-li aquells privilegis dels que gaudia. És aquesta petita burgesia radicalitzada la que abans anomenava radicals amb mala fe aquells qui defensaven postulats revolucionaris o que fins i tot ara rebutja el comunisme perquè rebutja la dictadura del proletariat, la que davant un context en que torni a gaudir dels seus privilegis que ara ha perdut, tornarà als postulats socialdemòcrates, dit d'una altra manera: avui són esquerranistes ultrarevolucionaris i demà seràn socialdemòcrates.

El bolchevismo heredó, al surgir en 1903, la tradición de guerra despiadada al revolucionarismo pequeñoburgués, semianarquista (o capaz de coquetear con el anarquismo), tradición que había existido siempre en la socialdemocracia revolucionaria y que se consolidó particularmente en nuestro país en 1900-1903, cuando se sentaban los fundamentos del partido de masas del proletariado revolucionario de Rusia. El bolchevismo asimiló y continuó la lucha contra el partido que más fielmente expresaba las tendencias del revoluciona-rismo pequeñoburgués, es decir, el partido "socialrevolucionario", en tres puntos principales. En primer lugar, este partido, que rechazaba el marxismo, se obstinaba en no querer comprender (tal vez fuera más justo decir en no poder comprender) la necesidad de tener en cuenta con estricta objetividad, antes de emprender una acción política, las fuerzas de clase y sus relaciones mutuas. En segundo término, este partido veía un signo particular de su "revolucionarismo" o de su "izquierdismo" en el reconocimiento del terror individual, de los atentados, que nosotros, los marxistas, rechazábamos categóricamente. Claro es que nosotros condenábamos el terror individual únicamente por motivos de conveniencia; pero las gentes capaces de condenar "en principio" el terror de la Gran Revolución Francesa, o, en general, el terror ejercido por un partido revolucionario victorioso, asediado por la burguesía de todo el mundo, esas gentes fueron ya condenadas para siempre al ridículo y al oprobio en 1900-1903 por Plejánov, cuando éste era marxista y revolucionario. En tercer lugar, para los "socialrevolucionarios" ser "izquierdista", consistía en reirse de los pecados oportunistas, relativamente leves, de la socialdemocracia alemana, mientras imitaban a los ultraoportunistas de ese mismo partido en cuestiones tales como la agraria o la de la dictadura del proletariado. 

La socialdemocràcia revolucionària coqueteja amb l'anarquisme, portat a l'actualitat amb el moviment llibertari, però mai amb el comunisme, perquè rebutjen la dictadura del proletariat.
La socialdemocrària revolucionària defensa la violència pràcticament sempre, ni que aquesta sigui inútil i inservible, ni que aquesta els allunyi de les masses i no tingui cap més objectiu que la violència per la violència. Ara bé, després denuncien la violència revolucionària anti-imperialista o antifeixista (com a la 2a guerra mundial, a Líbia o Síria etc).


Negar la necesidad del partido y de la disciplina del partido, he aquí el resultado a que ha llegado la oposición. Y esto equivale a desarmar completamente al proletariado en provecho de la burguesía. Esto da por resultado los vicios pequeñoburgueses: dispersión, inconstancia, falta de capacidad para el dominio de sí mismo, para la unión de los esfuerzos, para la acción organizada que producen inevitablemente, si se es indulgente con ellos, la ruina de todo movimiento revolucionario del proletariado. Negar, desde el punto de vista comunista, la necesidad del partido, es dar un salto desde la víspera de la quiebra del capitalismo (en Alemania), no hasta la fase inferior o media, sino hasta la fase superior del comunismo.

La burgesia és la classe dominant a pràcticament tots els països del món. La burgesia és molt més poderosa, a nivell nacional i mundial. Si la classe treballadora vol pendre el poder, ha d'estar unida i organitzada, i ha de tenir una fortalesa que només es pot aconseguir amb una ferma disciplina. Si la classe treballadora es debilita, com ha d'aconseguir vèncer? Si una formiga intenta derrotar un elefant podrà guanyar? No, mai. Però si milers de formigues lluiten contra un elefant? Les formigues venceràn si estàn unides i ben organitzades, si treballen juntes i són disciplinades en les seves funcions, mai podràn vèncer l'elefant si unes cuantes decideixen no participar-hi. En el cas de la necessitat del partit, aquest serà qui organitzarà les formigues, serà la corretja d'unió.



Suprimir las clases no consiste únicamente en expulsar a los terratenientes y a los capitalistas -- esto lo hemos hecho nosotros con relativa facilidad --, sino también en suprimir los pequeños productores de mercancías. Pero a éstos e s  i m p o s i b I e  e x p u l s a r l o s, es imposible aplastarlos; hay que entenderse con ellos, se les puede (y se les debe) transformar, reeducar tan sólo mediante una labor de organización muy larga, lenta y cautelosa. Estos pequeños productores cercan al proletariado por todas partes del elemento pequeñoburgués, lo impregnan de este elemento, lo desmoralizan con él, provocan constantemente en el seno del proletariado recaídas de pusilanimidad pequeñoburguesa, de atomización, de individualismo, de oscilaciones entre la exaltación y el abatimiento. Son necesarias una centralización y una disciplina ¢everísimas en el partido político del proletariado para hacer frente a eso, para permitir que el proletariado ejerza acertada, eficaz y victoriosamente su función organizadora (que es su función principal -- ). La dictadura del proletariado es una lucha tenaz, cruenta e incruenta, violenta y pacífica, militar y económica, pedagógica y administrativa, contra las fuerzas y las tradiciones de la vieja sociedad. La fuerza de la costumbre de millones y decenas de millones de hombres, es la fuerza más terrible.

El socialisme no és nacionalitzar i socialitzar els més grans mitjans de producció com moltes persones pensen. El socialisme és l'abolició de la propietat privada, per aconseguir acabar amb l'apropiació dels béns col.lectius en béns individuals que s'utilitzen per explotar i empobrir la majoria de la població per enriquir-ne una minoria.
Abolir la propietat privada és abolir-la tota, la gran i la petita, per crear-ne una de col.lectiva que tingui com a objectiu satisfer les necessitats col.lectives, és a dir, per produir allò que la societat necessita i no allò que servirà per enriquir un propietari.
Però durant el periode revolucionari quan la revolució ha triomfat, no es pot fer com els anarquistes que atacaven directament a la petita burgesia per aniquilar-la, s'han de col.lectivitzar i per tan expropiar els mitjans privats de la petita burgesia, però d'una manera que vegin en aquesta col.lectivització quelcom positiu també per ells mateixos.



 Els sindicats reaccionaris

 No actuar en el seno de los sindicatos reaccionarios, significa abandonar a las masas obreras insuficientemente desarrolladas o atrasadas, a la influencia de los líderes reaccionarios, de los agentes de la burguesía, de los obreros aristócratas u "obreros aburguesados" (sobre este punto véase la carta de 1858 de Engels a Marx acerca de los obreros ingleses). Precisamente la absurda "teoría" de la no participación de los comunistas en los sindicatos reaccionarios demuestra con la mayor evidencia con qué ligereza estos comunistas "de izquierda" consideran la cuestión de la influencia sobre las "masas" y de qué modo abusan de su griterío acerca de las "masas". Para saber ayudar a la "masa", para adquirir su simpatía, su adhesión y su apoyo, no hay que temer las dificultades, las zancadillas, los insultos, los ataques, las persecuciones de los "jefes" (que, siendo oportunistas y socialchovinistas, están en la mayor parte de los casos en relación directa o indirecta con la burguesía y la policía) y trabajar sin falta allí donde estén las masas. Hay que saber hacer toda clase de sacrificios, vencer los mayores obstáculos para entregarse a una propaganda y agitación sistemática, tenaz, perseverante, paciente, precisamente en las instituciones, sociedades, sindicatos, por reaccionarios que sean, donde se halle la masa proletaria o semiproletaria.

Tot i que personalment no estic del tot d'acord amb aquest apartat del que parla Lenin, penso que cal treballar amb les bases dels sindicats grocs, és a dir, no atacar les bases sinò les seves direccions i les polítiques que porten aquestes. De totes maneres, sí que defenso la creació de sindicats nous ni que siguin de nova creació si l'existència dels sindicats majoritarios grocs només fa que debilitar la consciència de classe, a diferència de Lenin que discrepava de la creació de nous sindicats.


El parlamentarisme burgès

Es evidente que el parlamentarismo en Alemania no ha caducado aún políticamente. Es evidente que los "izquierdistas" de Alemania han tomado su deseo, su ideal político por una realidad objetiva. Este es el más peligroso de los errores para los revolucionarios. 

Lenin és molt crític amb l'idealisme i la confusió del desig amb la realitat. Per això és imprescindible entendre les condicions subjectives i objectives, els contextos i la dialèctica, per no caure en desitjos que són irreals i fan caure en errors tàctics.

 La conclusión que de ello se deriva es absolutamente indiscutible: está probado que, aun unas semanas antes del triunfo de la República Soviética, aun después de este triunfo, la participación en un parlamento democráticoburgués, no sólo no perjudica al proletariado revolucionario, sino que le facilita la posibilidad de hacer ver a las masas atrasadas por qué semejantes parlamentos merecen ser disueltos, facilita el éxito de su disolución, facilita la "elimi-nación política" del parlamentarismo burgués.

És necessari participar en el parlament burgès, perquè això serveix (actualment) perquè el teu discurs també arribi a través dels mitjans d'informació, perquè es un front de lluita més i una eina que et dóna la burgesia per expresar-te. Però és molt important entendre que el parlament és una eina de la classe dominant, d'on pots aconseguir algunes coses, però mai et permetrà construir una societat justa i equitativa, una societat socialista. Per tan és bàsic anar al parlament i demostrar al poble quines limitacions té aquest i perquè s'ha constituit.



Cap compromís?


". . . Rechazar del modo más categórico todo compromiso con los demás partidos. . . toda política de maniobra y conciliación", dicen los izquierdistas de Alemania en el folleto de Francfort.
Es sorprendente que, con semejantes ideas, esos izquierdistas no condenen categóricamente el bolchevismo. No es posible que los izquierdistas alemanes ignoren que toda la historia del bolchevismo, antes y después de la Revolución de Octubre, está llena de casos de maniobra, de acuerdos, de compromisos con otros partidos, ¡sin exceptuar los partidos burgueses! 

L'acumulació de forces és imprescindible per avançar tàcticament, a vegades a nivell democràtic, altres per aconseguir avenços socials, nacionals o de qualsevol tipus sempre que representin un avenç pels i les treballadores. 



 Los bolcheviques siguieron practicando siempre esa misma política. Desde 1905 defendieron sistemáticamente la alianza de la clase obrera con los campesinos, contra la burguesía liberal y el zarismo, no negándose nunca, al mismo tiempo, a apoyar a la burguesía contra el zarismo (en los empates electorales, por ejemplo); y prosiguiendo asimismo la lucha ideológica y política más intransigente contra el partido campesino revolucionario burgués de los "socialrevolucionarios", a los cuales denunciaban como demócratas pequeñoburgueses que se presentaban &Isamente como socialistas. En 1907, los bolcheviques constituyeron, por poco tiempo, un bloque político formal con los "socialrevolucionarios" para las elecciones a la Duma. Con los mencheviques hemos estado muchos años formalmente, desde 1903 a 1912, en un partido socialdemócrata unido, sin interrumpir nunca la lucha ideológica y política contra ellos, como contra agentes de la influencia burguesa en el seno del proletariado y oportunistas. Durante la guerra concertamos una especie de compromiso con los "kautskianos", los mencheviques de izquierda (Mártov) y una parte de los "socialrevolucionarios" (Chernov, Natanson). 

L'acumulació de forces és imprescindible per avançar tàcticament cap als objectius estratègics, però mai aquestes aliances poden acabar amb els objectius estratègics, i per tan, tot i les aliances tàctiques cal seguir confrontant dialècticament a nivell de classe i ideològic.



Conclusions:


Los comunistas deben consagrar todos sus esfuerzos a dirigir el movimiento obrero y el desarrollo social en general por el camino más recto y rápido hacia la victoria mundial del Poder soviético y de la dictadura del proletariado. Es una verdad indiscutible. Pero basta dar un pequeño paso más allá -- aunque parezca efectuado en la misma dirección --, para que esta verdad se cambie en error. Basta con que digamos, como hacen los comunistas de izquierda alemanes e ingleses, que no aceptamos más que un camino, el camino recto, que no admitimos las maniobras, los acuerdos, los compromisos, para que sea un error que puede causar, y que ha causado ya en parte y sigue causando, los más serios perjuicios al comunismo. Los doctrinarios de derecha se han obstinado en no admitir más que las formas antiguas, y han fracasado del modo más completo por no haberse dado cuenta del nuevo contenido. Los doctrinarios de izquierda se obstinan en rechazar incondicionalmente determinadas formas antiguas, sin ver que el contenido nuevo se abre paso a través de toda clase de formas y que nuestro deber de comunistas consiste en adueñarnos de todas ellas, en aprender a completar con el máximo de rapidez unas con otras, en sustituirlas unas por otras, en adaptar nuestra táctica a todo cambio de este género, suscitado por una clase que no sea la nuestra o por unos esfuerzos que no sean los nuestros. 

11 Setembre: Crònica i conseqüències al Principat

L'esquerra independentista:

- Cal destacar el paper positiu que va tenir l'esquerra independentista al principat aquest 11 de Setembre, mobilitzant milers de persones arreu del principat en diverses manifestacions, algunes de les quals es feien a la tarda a la mateixa hora que s'havia convocat la manifestació de l'ANC a Barcelona. Però especialment cal destacar el paper positiu en el terreny polític, on es va desmarcar de la manifestació de l'ANC, recordant que la nació catalana són els països catalans i recordant que per lliurar-nos de l'opressió nacional cal que ens lliurem també del capitalisme (en la seva fase superior, l'imperialisme) desmarcant-se així d'aquells qui volen una Catalunya sotmesa a l'imperialisme europeu.
Com a tònica negativa cal destacar que certes persones militants de l'EI, saltant-se la democràcia interna de qualsevol moviment que tingui una aposta revolucionaria, van assistir amb pancarta pròpia de la CUP a la manifestació de l'ANC, donant una imatge lamentable del que és l'EI, i demostrant així que l'EI té una estructura feble, especialment en la CUP.

La burgesia catalana (CIU):

- Les burgesies nacionals són incapaces de resoldre la qüestió nacional, perquè sempre posaran per davant els seus privilegis de classe a resoldre l'opressió nacional, i acabaran per tan, pactant amb les burgesies opressores, ja que tan unes com altres, són partícips de l'imperialisme.
Seguint l'ABC del marxisme i del leninisme, l'aposta de CIU és més que evident. CIU (com històricament a fet la burgesia catalana) té dos cares; ha passat una setmana des de la manifestació multitudinària de l'11 i ja les hem vist. Quan CIU vol jugar a manipular l'independentisme com a formula de pressió per aconseguir el reclamat pacte fiscal per l'empresariat català surt el senyor Mas a l'escena, quan CIU vol demostrar a la burgesia opressora (espanyola) que no volen confrontació surt el senyor Duran a l'escena.
Per CIU l'aposta és el pacte fiscal, i només un NO rotund per part del govern espanyol la faria avançar cap un procés de secessió, al que acudirien a la Unió Europea perquè del banquet imperial de la burgesia imperialista europea poguessin emportar-se unes molles de pa.

La socialdemocràcia liberal (PSC):

-La socialdemocràcia liberal està acabada. En el terreny social ja ho hem vist, l'agudització de la lluita de classes ja no permet parlar de pau social, i l'aposta de la burgesia imperialista europea per acabar amb l'estat del benestar ha deixat descol·locada la socialdemocràcia, que volent obeir a aquesta burgesia imperialista s'ha quedat sense propostes polítiques.
En el terreny nacional més del mateix, el PSC segueix parlant de l'aposta federal. Parlar de federalisme en el context actual és estar més que allunyat de la realitat actual, en el context actual i a mesura que passi el temps la societat catalana anirà cada cop més posicionant-se entre independència o unitat d'Espanya. Els federalistes no volen parlar d'unitat d'Espanya, i alhora diuen que estan en contra de la independència, sens dubte no convencen ni als independentistes ni als defensors de la unitat d'Espanya.

La burgesia opressora (PP):

- El PP és el defensor dels interessos de la burgesia opressora, i per tan, es presenten com els garants de la unitat d'Espanya, seran ells qui tensaran la corda mitjançant xantatges, amenaces i repressió contra els sectors independentistes combatius alhora que aguditzaran la confrontació nacional.

La socialdemocràcia reformista (ICV-EUiA):

-La socialdemocràcia reformista sembla ser que encara manté algunes coses del seu passat comunista (el dret a l'autodeterminació) si bé han necessitat adaptar-se al context actual per donar-li suport. Possiblement la seva participació en la manifestació i va ajudar que els sindicats grocs (UGT i CCOO) i participessin amb la seva direcció al capdavant. Sens dubte la seva aposta en favor de l'autodeterminació és positiva i necessària.

La societat civil catalana (ANC):

- Cal reconèixer el mèrit de la societat civil catalana, que va mobilitzar 1'5 mil·lions de catalans i catalanes l'11 de Setembre, això representa el voltant del 20% de la població del principat de Catalunya. Si bé es cert que van tenir l'ajuda dels mitjans de comunicació i que CIU volia aprofitar-se d'aquesta manifestació com a formula de pressió pel pacte fiscal, la societat civil catalana va donar un pas endavant, reclamant únicament la independència i pressionant així tots els sectors esmentats abans (excepte l'EI que va deixar ben clara la seva aposta política) per haver-se de posicionar entre autodeterminació i/o independència o unitat d'Espanya.
Com a punt negatiu només destacar que l'aposta no sigui per tota la nació catalana sinó només pel principat i també que la major part dels manifestants vulguin passar de la dominació de l'imperialisme espanyol a la dominació de l'imperialisme europeu, sense entendre que quan es reclama sobirania nacional plena aquesta ha d'anar deslligada d'un projecte d'adhesió a l'imperialisme, ja que com hem vist, ni tan sols els estats antics com Grècia o Espanya s'han deslliurat de la pèrdua de sobirania política i econòmica quan han entrat dins la UE. Com deia un amic meu: "la mani de l'ANC semblava el moviment independentista de Kosovo, però enlloc de dir salveu-nos EEUU, diuen salveu-nos UE".